jueves, 30 de septiembre de 2010

La Migdiada, un relat de Igor Kutuzov

"La migdiada" es la versión en catalán del relato "La siesta" de Igor  Kutuzov, que fue publicado este verano en su blog Antigua Vamurta.

¿Sois amantes de la Fantasía Épica? En Antigua Vamurta encontraréis un oasis en el que descansar escuchando relatos que nos hablan de tiempos lejanos. Un manantial de imaginación de la mano de un narrador genial. Os lo recomiendo ¡¡fervorosamente!!



Vaig deixar el diari sobre la tauleta. Em queia de son. El sol de primera hora de la tarda m'encegava, així que em vaig esmunyir fins a l'única ombra del jardí. Prenia el cafè mirant uns núvols esfilagarsats passar i després vaig esclafar la cigarreta al cendrer. Una bona migdiada seria la meva salvació.


A casa encara hi feia calor. Vaig estirar-me al llit de matrimoni, deixant la porta tancada. S'escoltava el piular d'algun ocell, la llum era una benedicció ara que, lluny d'escalfar-me massa, m'acaronava la pell. Els ulls se’m tancaven a poc a poc.

M'he llevat molt malament. Estic tremolant com un infant. Em sento com si m'haguessin embolcallat amb un vel de gel. És fosca nit. Merda! Però, quantes hores he dormit? És aquesta vida fastigosa, sempre amb presses. I arriba el dissabte i estic fet una piltrafa. He dormit una eternitat. Li foto un cop al interruptor. A sobre, no funciona. Tot plegat em passa per viure en aquest coi de casa solitària en una urbanització. A la ciutat, gairebé mai se'n va la llum. Tinc fred, molt fred. Obro la porta, el menjador sembla un enorme frigorífic. N'estic fart! Me’n torno a la ciutat. Deixo les maletes, ho deixo tot, ja tornaré el proper cap de setmana a recollir-ho. Vull estar al meu llit, al meu pis petit, calent, menjar-me una pizza, saber quin soroll fa la llauna de cervesa al obrir-la i mirar la tele, qualsevol cosa! Aquesta manera de despertar-se... No, no hauria d'haver dormit tant, m'he quedat com una croqueta, es com si m'haguessin succionat i després escopit. Surto al jardí, tanco la porta. Baixo a les palpentes fins al carrer. Agg! El meu cabreig és ara colossal. El cotxe no hi és. Me l'han robat, fills de puta!! I ara què faig? La impotència em domina i em trastoca, dono una puntada a una pedra, em regiro. I ara què? Com torno al meu pis? Com baixo? Tot el meu pla fet a norris. Tot a la merda.



Aixeco el cap, aquesta nit l'obscuritat és absoluta. Una monstruositat de núvols domina el cel i no veig gairebé res. A la urbanització també sembla que la llum s'ha anat, no es veu ni una maleïda finestra il•luminada. Baaahhhh!!! La lona opaca del vespre sembla esquinçar-se, sobresurt entre la nuvolada , una pota de la lluna i, darrera d'aquesta, mig cos. Redéu! Els arbres!

La muntanya d'aquí davant! Ha desaparegut, es com si algú l'hagués engolit. Veig, però no vull veure. Les cases dels meus veïns... Estan ensorrades. La lucidesa torna, sobtadament, en tombo i miro al meu Xalet. Tan sols queda dempeus la planta baixa, tota la segona planta ha quedat enrunada, es com si alguna cosa l’hagués esventrat, esmicolat amb ràbia. Mare de déu...

Provo de respirar profundament, d’asserenar-me. Me n’adono de que no hi ha cap vehicle al meu carrer, que l'asfalt ha quedat polvoritzat, ferit de petits cràters. Pateixo un atac de vertigen, tot giravolta. M'assec a terra enmig d'una enorme urbanització sense ànimes. Em cobreixo la cara amb els palmells de les mans. Què m'ha passat? Quan temps he dormit?

Faig l'esforç de recapitular. Els meus pares van morir, vaig estudiar medicina, el meu millor amic es deia Pep a qui li agradava de construir enormes mecanos i a vegades anàvem a sopar. Dos nens i una nena, bé, abans em vaig casar i més tard divorciar. Treballar, treballar tot el sant dia. Res, no res concorda. Aixeco de nou el cap perquè s'escolta un brunzit a l'aire, un eixordi terrible. Sorgeix una enorme llum blava que trontolla i desprèn energia, oscil•la lleugerament, s'atura un instant i a una velocitat sònica marxa fins desaparèixer a l'infinit. Miro al meu voltant, a esquerra i dreta. Ara sí que me n'adono. Tot, tot el que em rodeja ha quedat glaçat. Tinc una fam de llop.

Penso en els meus fills, en la que va ser la meva esposa. Què els hi haurà passat? Allí, al fons de la vall, per on s'hi reflectien els llums ataronjats de l'autopista, tot és foscor. Tot això, això que ha passat... Baixo al poble, a fer-hi un cop d'ull. Podria ser que tot estigui bé, que hi fossin tots. Un instint nou, irracional, m'impulsa a córrer, a córrer per la baixada de la carretera sobre l'asfalt dur, esberlat i fred. He de fer esment sobre les meves cames, són com si fossin dos immensos motlles d'acer, com si no formessin part de mi ben bé. Descobreixo que sóc molt veloç. Deu ser la gana. A l’arribar a la recta, apareix el meu poble como una massa fantasmagòrica, l'únic element que segueix impertorbable son els plataners de tronc ample que flanquegen l'entrada. Segueixo corrent, l'esgotament és quelcom que no existeix. Collons! Tinc el cor d'un cavall!

Les primeres cases han sofert els efectes del terratrèmol o el que sigui. No es veu ningú, no s'escolta res, no hi ha cap llum. Avanço pel carrer major. L'estanc és un munt de runes, al igual que Can Gutiérrez o el video-club, del que només queda el cartell taronja, despenjat de la façana. No res, no hi queda res. Hauria de plorar, recordar els meus, però l'escalfor brusent que neix dels meus budells, el dolor als braços i mans, m'ho impedeix. Em caldria trobar un bocí de menjar. Troto fins la plaça de l'església. El campanar és esberlat i s'ha esfondrat sobre l'ajuntament. De les parets emblanquinades de l'església en queda un mur, darrera l'altar. Poc importa, aquí al costat hi ha la carnisseria. Som-hi. La botiga ha sofert menys desperfectes, les quatre parets segueixen dempeus i part del sostre també. Carn! Just quan em planto davant l'aparador, crec veure una figura reflectida sobre els vidres trencats. És una visió fugaç. Ara això, quan tinc la teca a prop. M'he sentit amenaçat, aquells ulls brillants, famolencs al vidre... Amb prudència, hi entro. És tot un desgavell, un munt de llaunes i caixes de galetes, d'ampolles petrificades, farina escampada, de prestatges polsosos i barres de pa congelades pel terra. El meu olfacte s'inquieta, ensumo alguna cosa que em provoca calfreds. Moc, sense ser-ne massa conscient, el cap d'un costat a l'altre. Aquesta ferum. És meravellosa. Em llanço a terra, repto fins amagar-me darrera el taulell buit. Per damunt de la plaça del poble hi ha alguna cosa que flota, una llum violeta molt intensa il•lumina cadascuna de les façanes esfondrades. Per què m'amago? Això que navega podria ser ajuda. S'escolta un brunzit estrany, com el bombejar d'aire o alguna mena de gas dens. Es aquesta màquina voladora. No! No em caçaran pas, millor esdevenir invisible, aquí, a frec d'aquesta fortor que sorgeix d'algun lloc. La llum marxa, desapareix en un obrir i tancar d'ulls. Vull alçar-me, tot i que em sento prou còmode a quatre potes, també. Esquinço amb els dents una llauna de mongetes amb cansalada no sé el què. No puc engolir-ho, em fa un fàstic... És instintiu. Frenètic, esbotzo bosses de macarrons, llenço contra la pared packs de iogurts podrits, fins que dessota d'un munt de brutícia, bosses i cartrons, trobo un gran tros de carn. Obro la gola y queixalo la carn mig gelada amb els ullals. Era això, aquesta olor. Em sento molt millor, oblido què era el que m'amoïnava, per què patia.

S'obra la porta de la botiga. Apareix una figura inquietant, és una dona d'ulls fluorescents, de pell lívida. Entra despullada, donant un cop de porta, mig dreta sobre les seves potes cobertes de pèl dur i blanc. M'aixeco, engrapo un gran ganivet de carnisser, pesat, de fulla ample. Vull preguntar-li alguna cosa, d'on coi surt, però del meu coll brolla un esgarip que m'espanta. Em mira, mira les restes de xai. S'apropa fins fregar-me, m'ensuma. Penso en travessar-la amb la meva gran fulla d'acer, tot i així la sorpresa m'ho impedeix.

S'apropa al meu coll i em fa una llepada. La seva llengua és aspre i calenta. Després d'això, agafa les restes de carn i es tomba als meus peus a menjar. Mana l'estómac, hi ha una cosa nova. M'estiro al seu costat, rascant la seva esquena escamada, corba, transparent. Endevino la duresa del seu cos tebi sota el meu gran pes i li torno la llepada, com a mostra de bona voluntat. Ella em mira i fa un ronc elèctric, satisfeta. Amb els ullals, li marco el coll, mentre rosseja la carn. Sento un gran plaer al mossegar-la. A l'exterior ha tornat el silenci i penso que tot el poble i la vall és nostra, per córrer i caçar.

3 comentarios:

◊ Dissortat en l'exili ◊ dijo...

Ja el vaig llegir "La migdiada" allà al blog del Igor. És un geni en molts aspectes. Estic esperant que surta ara en el 2011 la "Antigua Vamurta"

Salutacions, Patrícia.

Igor dijo...

Quina passada. La veritat és que resulta sorprenent veure el relat aquí, fa més impressió!
Espero que, els que el llegiu, us agradi i us diverteixi.

Patricia, gràcies per la confiança i per creure en el relat. És tot un honor.
Un petonàs.

Patricia dijo...

Hola Dissortat,

Jo també espero amb candeletes la publicació de la novel.la "Antigua Vamurta"

El 2011 serà un gran, gran any.

Igor,

Gràcies a tu, per regalar-nos aquests relats fantàstics i meravellosos. Sóc la teva fan "number one"


¡Una abraçada!